Introducció a HMW Volum 4: Mamífers marins

El volum 4 del Handbook of the Mammals of the World (HMW) abasta 19 famílies en tres ordres. Tot i que aquí es presenten conjuntament, la seva agrupació sota el terme «mamífers marins» respon més a criteris pràctics que no pas filogenètics. Tradicionalment, els mamífers que habiten en ambients oceànics s’han tractat de forma conjunta, i per això en aquest volum hem reunit les tres famílies que inclouen les foques sense orelles, les foques amb orelles i la morsa (Odobenus rosmarus), comunament anomenats pinnípedes —del llatí pinnipedia, que significa «peus en forma d’aleta»—, amb els sirenis (manatís, Trichechus spp., i el dugong, Dugong dugon) i els cetacis. Filogenèticament, els pinnípedes pertanyen a l’ordre Carnivora, que ja es va tractar al Volum 1 d’aquesta sèrie. Els sirenis, per la seva banda, estan evolutivament més allunyats tant dels pinnípedes com dels cetacis, però les similituds ecològiques entre els tres grups justifiquen el seu tractament conjunt en aquest volum.

Comencem el volum amb un capítol especial dedicat als mamífers marins i la seva conservació, en el context més ampli de la conservació marina i el canvi climàtic, qüestions cada vegada més preocupants. Un altre tema que genera preocupació, i una considerable controvèrsia, és la classificació de l’ordre Cetacea. Hem seguit la disposició tradicional exemplificada per la tercera edició de Mammal Species of the World (MSW), publicada el 2005. Tot i així, hem introduït diverses millores i actualitzacions. En aquest volum s’han incorporat les opinions dels autors, tots ells autoritats reconegudes en els seus camps. S’han afegit descripcions de noves espècies i revisions sistemàtiques en curs, que continuen ampliant el nostre coneixement sobre les relacions filogenètiques de les famílies tractades. La secció de Sistemàtica a cada fitxa familiar repassa els treballs taxonòmics en desenvolupament i la recerca recent amb noves tècniques moleculars, que han revolucionat la nostra capacitat d’analitzar les relacions evolutives.

Recentment, hi ha proves moleculars sòlides de la relació evolutiva estreta entre els cetacis i la família Hippopotamidae de l’ordre tradicional Artiodactyla. Això ha donat lloc a arguments ben fonamentats per combinar ambdós grups en un únic ordre, Cetartiodactyla. Creiem que a la majoria dels nostres lectors els resultarà més senzill utilitzar el volum tal com està disposat, tot i l’advertiment que podria acceptar-se ben aviat una classificació àmpliament modificada de les categories superiors dels mamífers. Per conèixer les versions més actualitzades d’aquest estudi en curs sobre les relacions filogenètiques de tots els mamífers marins, recomanem visitar el lloc web de la Society for Marine Mammalogy.

Els pinnípedes es troben a aigües costaneres d’arreu del món. Les foques amb orelles de la família Otariidae inclouen les foques peleteres i els lleons marins. Habiten tots els oceans excepte l’Atlàntic Nord i estan millor adaptades al desplaçament per terra que els seus parents fócids, ja que poden girar les aletes posteriors cap a sota del cos. Com els fócids, duen un estil de vida amfibi: es reprodueixen a terra, però passen la major part del temps a l’aigua. Són carnívors altament especialitzats que s’alimenten de peixos, crustacis i cefalòpodes, i s’han adaptat a una gran varietat d’hàbitats marins costaners.

La família Odobenidae és potser la més especialitzada, amb una sola espècie viva, la morsa, que habita les aigües àrtiques i subàrtiques de l’hemisferi nord. Les morses són enormes, amb cossos gairebé tan amples com llargs i caps petits assentats al damunt. Ambdós sexes tenen els canins allargats que formen els característics ullals. Quan neden, fan servir les aletes posteriors per impulsar-se mentre cerquen aliment al fons marí. A terra, poden caminar sobre les quatre extremitats, i fan servir els ullals per ajudar-se a moure els seus cossos pesants. Igual que els fócids, no tenen pavellons auditius externs. A diferència dels mascles otàrids i fócids, els mascles adults de morsa estan gairebé completament nus, amb només alguns pèls escampats pel cos. No obstant això, la seva pell és molt gruixuda, fet que els proporciona protecció durant les lluites.

L’última de les famílies de pinnípedes, les foques sense orelles de la família Phocidae, és més comuna en aigües temperades i polars que no pas en mars tropicals. Aquestes foques veritables, com també es coneixen, estan més adaptades a la vida oceànica que els seus parents otàrids i les foques peleteres. Poden nedar llargues distàncies, submergir-se profundament durant períodes llargs i, en general, es mouen molt millor dins l’aigua que a terra.

La major part del volum està dedicada als cetacis, amb diferència el grup més nombrós de mamífers que habita de forma permanent els oceans. Les balenes franques pertanyen a la família Balaenidae, que consta de quatre espècies repartides en dos gèneres i que habiten totes les aigües excepte les tropicals. Un dels gèneres conté només la balena de Groenlàndia (Balaena mysticetus), mentre que les tres espècies de balenes franques veritables pertanyen al gènere Eubalaena. La seva mandíbula superior, curiosament arquejada, alberga unes barbes excepcionalment llargues, que fan servir per filtrar krill i petits crustacis de l’aigua. El seu aspecte robust i els caps grans els donen una aparença distintiva entre els grans cetacis. El nom de balena franca prové dels primers baleners, que les consideraven l’espècie “adequada” per caçar.

L’únic membre de la família Neobalaenidae, la balena franca pigmea (Caperea marginata), només comparteix el nom amb les balenes franques, ja que està relacionada amb un grup fòssil conegut com a cetoteris i probablement té més parentiu amb els rorquals i la balena grisa (Eschrichtius robustus) que amb les balenes franques. La seva distribució es limita a l’Oceà Austral i entra en contacte amb els extrems dels continents meridionals. És, amb diferència, la més petita de les balenes amb barbes.

Una altra família monotípica, Eschrichtiidae, conté únicament la balena grisa. Actualment es troba restringida al nord de l’oceà Pacífic, on és una migrant habitual al llarg de la costa occidental de Nord-amèrica. La seva distribució s’estén per l’Àrtic fins a una població en perill a l’oest del Pacífic, davant les costes d’Àsia. La població del Pacífic oriental es reprodueix davant les costes de Mèxic, on és molt popular entre els observadors de balenes.

Els cetacis de major mida pertanyen a la família Balaenopteridae, present a tots els mars del món. Inclou set espècies de rorquals (Balaenoptera spp.) o grans balenes amb barbes, a més de la balena geperuda (Megaptera novaeangliae). Aquesta família conté el mamífer més gran que ha existit mai, la balena blava (B. musculus), que pot arribar fins a 150 tones. Va ser una de les més afectades per la indústria balenera del segle XIX i diverses de les seves espècies estan actualment classificades com a amenaçades a la Llista Vermella de la UICN.

El magnífic catxalot (Physeter macrocephalus) és l’única espècie de la família Physeteridae. Va ser objecte d’una caça intensiva al segle XIX per l’àmbar gris i l’oli d’esperma. La mandíbula inferior conté grans dents molt valorades en moltes cultures. Moby Dick, el cèlebre personatge de la novel·la de Herman Melville, era un catxalot. De fet, eren entre les balenes més perilloses de caçar. Tot i la seva persecució, el catxalot encara és present en tots els oceans profunds del món.

El catxalot pigmeu (Kogia breviceps) i el catxalot nan (K. simus) es van incloure anteriorment dins la família Physeteridae, però actualment es consideren una família separada: Kogiidae. Són molt més petits i morfològicament molt diferents dels catxalots. Aquesta família té una distribució cosmopolita, present tant en oceans temperats com tropicals. Una característica que sí comparteixen amb el seu parent més gran és la presència d’un òrgan d’espermaceti.

Amb 22 espècies repartides en sis gèneres, la gran i pelàgica família Ziphiidae, o zífids, es troba entre les més diverses dels cetacis. Tot i representar aproximadament una quarta part de les espècies conegudes de cetacis, continuen sent un dels grups menys coneguts a causa dels seus hàbits pelàgics. El seu estat de conservació és especialment difícil d’avaluar perquè la major part del que se sap prové d’individus varats ocasionalment a la costa. Un exemple d’espècie reconeguda recentment és Mesoplodon hotaula, un nom ressuscitat de la sinonímia de Mesoplodon ginkgodens per a set exemplars trobats en illes disperses dels oceans Índic i Pacífic. Va ser descrita com a espècie nova l’any 1963 simplement perquè l’autor no coneixia la descripció anterior de M. ginkgodens, i va resultar ser una descripció sorprenentment premonitòria, ja que estudis moleculars recents han confirmat l’existència de totes dues espècies.

Curiosament, diverses espècies de dofins s’han adaptat a hàbitats d’aigua dolça en regions molt separades del món, i troben els seus parents més pròxims entre els zífids pelàgics de distribució àmplia. Anteriorment es pensava que pertanyien a dues famílies, Platanistidae i Iniidae, però actualment es reconeixen quatre famílies conegudes col·lectivament com a dofins de riu.

Platanistidae conté una sola espècie, el dofí del riu del sud d’Àsia (Platanista gangetica), que habita els rius Ganges i Indus. Aquests dofins són gairebé cecs i probablement depenen en gran mesura de l’ecolocalització per orientar-se i trobar aliment.

La família Iniidae ofereix una il·lustració sorprenent de com fins i tot espècies aparentment ben conegudes poden resultar ser compostes. Es pensava que els dofins del riu Amazones pertanyien a una sola espècie, Inia geoffrensis (la classificació seguida per MSW), o més recentment, a dues espècies, reconeixent també el boto bolivià (I. boliviensis). No obstant això, el 2014 es va descriure una tercera espècie, el boto de l’Araguaia (I. araguaiaensis), procedent d’un riu aïllat del centre del Brasil. Com que els dofins de riu es troben entre els mamífers més rars i amenaçats del món, el descobriment d’una nova espècie constitueix una notícia realment emocionant.

La família Lipotidae conté una sola espècie, el Baiji (Lipotes vexillifer), que es troba als trams mitjà i inferior del riu Iang-Tsé, a la Xina. El Baiji està en perill crític a causa del desenvolupament industrial, la contaminació dels rius i la pesca comercial. En un estudi recent no es van registrar albiraments d’aquesta espècie, i és possible que s’hagi extingit.

Completant les famílies de dofins de riu, la família Pontoporiidae inclou únicament la franciscana (Pontoporia blainvillei). Aquesta espècie no és un veritable dofí d’aigua dolça, tot i que penetra al riu de la Plata i el seu estuari. És principalment una espècie marina costanera, que s’estén fins a uns 50 quilòmetres mar endins al llarg de la costa oriental de Sud-amèrica.

Dos dels cetacis més curiosos, el narval (Monodon monoceros) i la beluga (Delphinapterus leucas), formen la família Monodontidae. Ambdues espècies es troben restringides a les aigües àrtiques i subàrtiques de l’hemisferi nord. Els narvals són els unicorns del mar, i els mascles tenen un únic ullal llarg que s’estén en espiral des del musell. Les belugues són les úniques balenes completament blanques i es desplacen en grups de fins a diversos centenars d’individus.

Amb 36 espècies repartides en 17 gèneres, Delphinidae és clarament la família més diversa dels cetacis. També pot considerar-se la més complexa des del punt de vista taxonòmic. Aquesta família de dofins oceànics inclou alguns dels cetacis més coneguts, com els dofins mulars (Tursiops spp.) i l’orca (Orcinus orca). Els delfínids ocupen pràcticament totes les aigües marines, des de zones costaneres fins a hàbitats d’aigües profundes. Tot i que aquí presentem la disposició consensuada actual de les espècies, aquesta família és una de les més susceptibles a canvis en la seva classificació en un futur proper.

La família Phocoenidae, les marsopes, inclou set espècies repartides en quatre gèneres. Les marsopes són animals principalment costaners que es troben a tots els oceans de l’hemisferi nord, al llarg de la costa de Sud-amèrica i en aigües circumantàrtiques. També arriben al sud-est asiàtic, on algunes penetren en sistemes fluvials. Tot i que les espècies més conegudes, com la marsopa comuna (Phocoena phocoena), habiten principalment badies i estuaris, algunes s’endinsen en aigües profundes.

Finalment, els sirenis són potser els mamífers marins més inusuals. Com el seu nom suggereix, evoquen antigues històries sobre criatures marines mítiques. La família Trichechidae, els manatís, conté tres espècies àmpliament separades entre poblacions del Carib, l’Amazones i l’Àfrica occidental. L’altra família, Dugongidae, inclou únicament una espècie viva, el dugong, que es troba sobretot en aigües australianes i de l’Indopacífic. Una espècie recentment extinta, la vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), estava restringida a les aigües del Pacífic Nord. Tots els sirenis vius són criatures pacífiques i de moviments lents que s’alimenten de pastures marines en aigües costaneres poc profundes i rius.

Finalment, volem dir unes paraules sobre algunes convencions pròpies d’aquest volum, ja que els mamífers marins presenten característiques úniques en comparació amb la resta de mamífers. En volums anteriors, hem utilitzat sistemàticament la longitud cap-cos, però en el cas dels cetacis, la mesura més habitual és la longitud total, que es pren des de la punta de la mandíbula superior fins a la fissura de les aletes caudals. Igualment, cal fer una advertència sobre els mapes de distribució. En el cas dels mamífers terrestres, tenim més confiança en les seves distribucions perquè normalment s’ajusten a determinats hàbitats dins d’àrees relativament petites. Per a les espècies oceàniques, presentem les distribucions com a formes que abasten vastes extensions d’aigües oceàniques, tot i que suposem que els animals no es distribueixen de manera uniforme dins aquestes zones. Moltes de les distribucions dels mamífers marins es coneixen principalment a partir d’observacions al llarg de les costes o d’exemplars varats a les platges. Els albiraments pelàgics suggereixen distribucions àmplies per a moltes espècies, però els detalls continuen sent escassos per a una bona part d’elles.

Don E. Wilson